Democràcia delegada

Com estem entre amics, us explicaré algunes coses que no he explicat a molta gent. Em permetreu aquesta confiança.
La meva família prové de Màlaga. El meu pare era d'una família de pescadors del barri d'El Palo. La meva mare era d'una família d'agricultors del poble d'Àlora. Abans de néixer jo, la meva família ja s'havia traslladat a Barcelona, a la montanya de Montjuïc i vivia a una barraca com moltes altres persones. No massa temps després tots ens vam anar cap al Prat amb molts dels nostres veïns.
No va ser un infància amb massa possibilitats econòmiques però tampoc no em queixo. Teníem el mínim per viure i podíem jugar amb els nostres amics.
I tot allò, viure limitacions econòmiques, disfrutar d'una família àmplia i veure com la família lluitava per millorar em vam ensenyar moltes coses. Vaig aprendre de la meva besàvia l'importància de la dignitat personal i l'ús dels pronoms febles en castellà, vaig aprendre de la meva àvia que s'ha de lluitar per allò que és important i que moltes vegades  no té res a veure amb les ideologies sinó amb una actitud personal cap al món i cap les altres persones i els seus problemes.
I vaig aprendre dels meus pares què volia dir la democràcia. Volia dir que cadascú exposava el seu parer de forma lliure i sincera mentre els altres l'escoltaven. I que després es decidia, per majoria, què calia fer. I tothom ho acceptava, li agradés o no. I vaig aprendre com eren d'importants tot el procés. I que ningú no s'havia d'amagar per donar la seva opinió ni delegar-la en cap altra persona. També vaig aprendre que tu podies convéncer l'altre i aquest es podia convéncer a tu. I tot això ho vaig aprendre a casa. Però també ho vaig aprendre a fora. Ho vaig aprendre al Prat. De fet, ho vaig aprendre al meu barri d'El Prat, al barri de Sant Cosme. I ho he intentat practicar sempre.
Fa uns dies, es va celebrar l'assemblea general de la meva entitat, Cosmecultura-Club Scrabble El Prat. Era una assemblea important i arribavem amb opinions contraposades sobre moltes coses. Podria dir-vos que jo tenia raó i les persones que hi eren en contra, no. Però seria massa fàcil. Totes les opinions són respectables. Malgrat això, la discussió va començar viciada d'inici. El grup contrari a les meves opinions va presentar tres vots delegats de persones que no assistirien a l'assemblea. Per tant, aquestes persones van guanyar totes les discussions sense que els altres tinguessim ocasió de convéncer a aquestes persones que van delegar el seu vot. Sense que aquestes persones ni tan sols escoltessin les nostres raons.
No sé si legalment això és correcte. Des d'un punt de vista ètic, no tinc cap dubte. Això no és democràcia. Com a mínim no és la que tots hem viscut fins ara. En tot cas, és democràcia delegada. I sincerament, a mi m'han ensenyat que hi ha coses que no es deleguen mai.

Scrabble escolar del Prat

Una de les activitats a les que em dedico quan tinc temps lliure és l'scrabble. De fet, quan vaig començar aquest bloc pensava utilitzar-lo per escriure bàsicament de scrabble. Per sort, no va ser així. Però ara, sentint-t'ho molt ho he de fer.
Dins de l'scrabble, sempre he canalitzat la meva activitat a través del club de la meva ciutat, el Club Scrabble El Prat, club que, a més, vaig ajudar a crear-lo. I dins del club, la meva preocupació més gran ha estat sempre l'scrabble escolar, tant com a pedrera de nous jugadors com també per les seves possibilitats didàctiques per l'ensenyament de les llengües. Així, van néixer els tallers escolars del Prat i el campionat de Catalunya de scrabble escolar.
Aquest any, lliure de les obligacions d'un càrrec, no he volgut oblidar l'scrabble escolar. I així, aprofitant que tenia un compromís personal amb l'institut Baldiri Guilera i amb la professora Mercè Miret i que aquest institut va participar l'any passat en unes quantes sessions dels tallers del Prat -fins i tot ens van demanar de repetir- i va presentar quatre parelles al passat campionat de catalunya, s'organitzarà una activitat de scrabble escolar al seu institut.
Així, el proper dilluns dia 13, amb la col.laboració del Francesc Gelabert i possiblement de la Cris Hernández, diferents grups d'alumnes de la classe de català passaran un parell d'hores jugant a l'scrabble. Malgrat no ser pròpiament una activitat de club comptarem amb el material del club del Prat -cosa que vull agrair des d'aquí- i naturalment dirigirem totes les persones interessades cap a les activitats del club.
A més, si és possible, no serà l'única activitat que farem amb ells. L'institut vol tornar a participar en el proper campionat de Catalunya de scrabble escolar i la meva intenció és col.laborar per tal que arribin amb el màxim nivell possible. Sé que no possiblement no podrem arribar al nivell de preparació que van poder garantir els grans jugadors que van col.laborar  la temporada passada amb les escoles de l'Hospitalet, i que els va permetre guanyar el campionat, però crec que també seria interessant que els escolars del Prat arribessin al campionat amb el millor nivell possible.

funcionari

Sí, sóc funcionari públic. Funcionari de presons, més exactament. I sí, em passo la jornada laboral entre persones que han comès diferents delictes o que són sospitoses d'haver-los comès. I no, no porto cap mena d'arma.
Fins ara no havia parlat clarament de la meva feina als altres. Mai no ho he amagat però tampoc no ho exhibit. Però mai havien passat les coses que han passat les últimes setmanes. Per això, m'he decidit a fer pública la meva feina. Alguns ja sabeu que no només ho he fet en aquest modest bloc. I molts sabeu que no he estat l'únic funcionari de presons que ho ha fet últimament.
Sóc una de les persones a qui molta gent anomena carcellers -fins i tot en la premsa seriosa- i a qui altes persones han titllat de torturadors, fatxes i moltes altres coses. Sóc una de les persones que treballa en una cosa que molts no us plantegeu fer encara que estigueu en el més dur dels aturs.
Jo m'hi sento orgullós de la meva feina. Treballo cada dia amb persones que la societat no vol tenir a la casa del costat ni al carrer del costat. I intento ajudar-los a que puguin tornar a viure algun dia fora de la presó. Sense jutgar-los però tampoc sense entendre'ls. Sé que potser són més dignes d'admiració els metges o els bombers però sempre he pensat que arribaria el dia que es consideraria la meva feina. No només per mi mateix sinó per tots els excel.lents professionals que he conegut i que conec en aquesta feina.
Desgraciadament, aquest dia no només no ha arribat sinó que sento que la societat pensa molt malament de nosaltres. Pensa que no treballem, que som uns privilegiats i que no mereixem el sou que cobrem. I així quan ens han retallat el sou, la sensació que he tingut és que molta gent se n'alegrava. I quan ens han anunciat que ens tornarien a retallar el sou i les condicions de feina fins a unes condicions inassumibles, he tornat a pensar que molta gent es tornava a alegrar.
I així i tot continuem fent la nostra feina el millor que podem. Controlant un pati de 700 interns entre dos o tres treballadors, no cobrant el sou a temps, no tenint l'equip necessari...
El passat dia 31 de desembre, un grup de companys meus treballava tota la nit i passaven la fi de l'any fora de casa. Ells van tenir sort. Uns altres companys eren agredits aquella mateixa tarda per un grup d'interns mentre treballaven.
Sóc funcionari públic, un treballador públic que ha hagut de passar diferents oposicions i proves per poder desenvolupar la feina. Com tots els meus companys. I m'hi sento orgullós.

Alegria lleonada

Avui, que ja volia començar a parlar d'altres coses, he conegut una notícia que m'ha començat a alegrar el dia. A l'alhambra de Granada -possiblement el meu monument favorit- s'han començat a posar de nou les figures dels lleons al pati del mateix nom. Com molts sabeu, aquestes figures s'estaven restaurant des de feia molt de temps i l'idea de veure aquest espai complert de nou i amb una imatge molt més semblant a com va ser originalment -sense flors i amb el terra de marbre entre altres coses- ens permet tenir un petit espai d'esperança.

Ahir parlava de seducció per les paraules. Avui em sento seduït per la imatge del pati dels lleons. Imatge explicada, naturalment, només amb paraules soles.

Una paraula sola

Un temps després de néixer vaig aprendre una paraula. No recordo quina, encara que com per tot també hi ha teories per això, i no crec que tingui molta importància. El que sí recordo -o vull recordar- és que em va seduir absolutament i no havia de ser estrany veure'm repetir-la un cop i un altre mentre somreia innocentment.

Una mica més tard, van venir altres paraules a fer companyia a la primera  i poc a poc vaig aprendre torpement a comunicar-me. I encara estic en aquest procés. El procés d'explicar-me a mi i als altres totes les coses que passen a la nostra realitat, les coses que ens passen a nosaltres mateixos. Allò que veiem i que sentim, allò que desitgem i necessitem. No sé si algun dia m'explicaré bé del tot però ara, com el primer dia, continuo seduït per les paraules.

I en aquest moment, amb les meves pobres paraules escrites, començo aquest bloc. Un bloc sobre paraules i sobre jocs. I també sobre jocs de paraules. Un bloc escrit des de la modèstia i la sinceritat. Desitjant que el llegeixis però escrit sobretot per mi mateix, per la meva necessitat de parlar de les paraules. Però també escrit des de la llibertat personal més enllà de la més pura i buida comercialitat que està avui de moda. 

Ens llegim?